Progrés del cinema alemany
L’any 1924 va haver-hi un esdeveniment important del món del cinema a Alemanya: Murnau va fer la pel·lícula El último.
Aquesta pel·lícula va ser creada amb la intenció d’explicar la història únicament amb les imatges i que l’espectador fos capaç d’entendre-la sense necessitat de posar entre els plans les pantalles amb el text que explicava el que passava a la història, no hi havia narrador ni diàlegs. Aquest fet mostrava que una història pot ser explicada sense necessitat d’un narrador o diàlegs i era un gran avenç pel llenguatge cinematogràfic, Murnau confiava en el llenguatge cinematogràfic per explicar una història, tot i que finalment li van fer canviar i van obligar a Murnau a posar algun cartell amb text.
En aquells moments el món del cinema s’estava posant a la línia de Griffith i del MRI, Murnau n’era conscient però no en tenia prou i necessitava anar més enllà a l’hora d’explicar les històries.
En aquesta pel·lícula trobem uns plans molt ben cuidats, economia en el llenguatge i no es noten els canvis de plans ja que està molt ben muntat i hi ha continuïtat en els plans. A més a més, la càmera es mou moltíssim, donant mobilitat a l’escena, i trenca amb els plans quiets, encarcarats, que trobàvem al Dr. Caligari o a l’expressionisme en general.
Les grans característiques de l’expressionisme alemany eren:
- La importància del joc amb la il·luminació, la llum i les ombres.
- La importància dels decorats.
Dues característiques que trobàvem a tot arreu.
En aquell moment va arribar:
- Mobilitat de la càmera, que es va convertir en una gran característica de l’expressionisme alemany.
Amb la mobilitat de la càmera Murnau aconseguia explicar millor la història i va ser la forma de treure la hermètica dels plans. La mobilitat i el muntatge era el que donava la continuïtat de plans que feien més fàcil d’entendre la història. Això va suposar un gran progrés en el cinema alemany.
Els americans, al veure el moviment de càmera que va aconseguir Murnau, van demanar-li el tipus de càmera que tenia, però ell l’únic que havia fet era posar una càmera normal sobre d’una bicicleta per tal d’aconseguir la mobilitat que necessitava en les imatges, podem dir que van ser els inicis del tràveling.
A Murnau no li importaven les proeses tècniques, no buscava mostrar tot el que ell era capaç de fer sinó que buscava explicar la història de la forma més entenedora possible i sense que es notés que està explicant una història (transparència). Això demostrava les ganes que tenia de fer les coses diferents a com s’acostumaven a fer, una característica present en els grans cineastes.
En aquesta pel·lícula s’explica la pobresa del personatge a través de la psicologia d’aquest, aquesta forma de fer-ho s’anomena Kammerspielfilm (teatre de cambra).
