Model Narratiu - Transparent
Busca explicar la història de forma que s’entengui.
No tots els cineastes d’aquella època volien explicar la història de forma metafòrica i donant més importància a les metàfores que a entendre bé la història, també va haver-hi gent que es va interessar en explicar-la bé, per això va sortir el model Narratiu – Transparent.
* Tot i que els tres models s’interrelacionessin, aquest té molts trets semblants al model Hermètic - Metafòric.
En un fragment d’aquesta pel·lícula podem veure com el protagonista veu l’incident que els passa als obrers, això es mostra amb una continuïtat de plans perquè s’entengui bé l’acció i per això utilitzen el pla contra pla per explicar-ho bé. Per això diem que és narratiu: per la necessitat de fer entendre bé l’acció.
El canvi de pla en el model hermètic - metafòric pot crear a l’espectador la sensació que no ho ha vist tot, això pot crear un cert malestar que no trobem al model narratiu - transparent perquè els canvis de pla pràcticament no es noten ja que es fan en moments on són necessaris per poder veure l’acció, amb el muntatge busquen que el canvi de pla no es noti i per això diem que és transparent.
A més a més, d’aquesta forma l’espectador pot creure que realment està passant, pot viure millor la història mentre que al Dr. Caligari sabem que allò no pot estar passant, notem el canvi de pla i les metàfores ja que no busca ser tant realista com el model narratiu - transparent.
A la pel·lícula Metropolis no notem que hi ha algú creant la història per l’espectador perquè gràcies al muntatge amb els plans, de forma que no es noti el canvi, fa que sigui més realista (idea de transparència), al contrari que el Dr. Caligari on es pot apreciar que hi ha algú creant la història per a l’espectador.
Els decorats busquen la versemblança amb la realitat, estan creats però de forma realista, no són pintures on es veu clarament que esta creat expressament per la escena sinó que podem creure perfectament que formi part de la realitat, encara que aquesta realitat sigui una realitat fictícia.
També juga amb la il·luminació utilitzant moltes ombres, aquí veiem la influència de l’expressionisme, com per exemple quan veu als obrers entrar a la boca del monstre, l’escena està plena d’ombres.
Respecte a l’actuació dels actors, hi ha moments on l’actuació és molt real, igual que a les pel·lícules de Griffith i al MRI, però també hi ha moments que poden recordar una pantomima, com al principi de l’escena dels obrers on aquests van a ritme amb la màquina i podria semblar com si ballessin, ho mostra de forma exagerada per a que es noti, un altre tret de l’expressionisme: l’exageració.
* Fritz Lang amb Metropolis busca narrar bé la història, de forma que aquesta s’entengui, mentre que Wiene amb El gabinet del Dr. Caligari donava més importància a les metàfores.
És una pel·lícula que fins i tot entendria un nen. Tracta d’un dolent molt dolent que durant tota la història no paren de passar coses.
Es una pel·lícula on es narren molts fets, i per tant es nota la part narrativa, i també està molt ben muntada per a que s’entengui la història, es nota la part transparent; però també hi trobem metàfores (hermètic - metafòric) i el simple fet de la maldat del protagonista recorda l’expressionisme.